• 25 novembre, 2015

Dàlia era la típica gossa de raça petita consentida, sense disciplina, sense normes, i això la va portar ha crear les seves regles i creure’s la propietària de la llar. Joguines, sofà, llit i fins i tot es sentia propietària de la seva pròpia propietària.

No podies apropar-te a res que ella considerés seu en la seva presència i, si ho feies, bordava i grunyia com si no hi hagués un demà. Si t’acostaves molt, en algunes ocasions, fins i tot et plantava cara mostrant la seva magnífica dentadura mentre rondinava com un Gremlin dolent.

Qualsevol soroll aliè a la llar era motiu de lladruc per espantar els presumptes intrusos. Lladrucs aguts que molestaven tant a la seva família/bandada com als veïns propers. Sobretot ben entrada la nit.

A més a més de ser poc sociable amb altres gossos per tenir un càrrec amb molta responsabilitat en la seva bandada, durant els passejos tirava de la corretja com si portés un trineu a la seva esquena fins al punt de tenir dificultats per respirar amb normalitat.

El resultat

Va costar 1 mes llarg arrabassar-li la llar reclamant-la amb tranquil·litat, fermesa i constància; i fer-li entendre que la seva propietària és la líder del grup, que és ella qui s’encarrega de dirigir i controlar el benestar de la bandada.

En conseqüència, Dalia ha deixat d’estar sempre en alerta controlant-ho tot i de bordar per qualsevol soroll aliè a la llar provocat pels veïns i, durant els passejos, ha après a seguir el ritme de la seva propietària.