Quan s’ajunten el no saber conduir al teu amic de quatre potes i la impaciència per aconseguir-ho, el resultat et porta a sentir-te impotent, frustrat, nerviós i acabes usant la violència per corregir-li. Greu error.

He de reconèixer que a mi també em va passar. En l’adolescència. Amb el primer gos amb el qual vaig conviure. Tots donem per fet que sabem de sèrie com tractar amb un animal d’una altra espècie (som així de llestos) i sinó fa el que volem acabem desesperant i li donem un cop com a toc d’atenció traient el nostre costat més dèspota. És malament.

Amb els primers cops que li donis li desconcertaràs, ell no s’espera això d’un amic, al seu món això no existeix; si segueixes per aquest camí li començaràs a provocar por (por!), però amb el temps es cansarà del teu comportament bel·ligerant i et començarà a plantar cara i a encabronar-se amb qualsevol que es creui.

La por és el camí cap al costat fosc. La por porta a la ira, la ira porta a l’odi, l’odi porta al sofriment.

Yoda, jedi–

L’altre dia vaig acompanyar al meu nebot d’11 anys i al seu dogo d’1 i mig a estirar les potes. El dogo ha estat ensinistrat des de cadell –sí, he dit ensinistrat, no educat– i al nebot l’han format per conduir-lo. Ja per començar, em vaig fixar que portava un collaret per produir descàrregues amb un control remot i així corregir-li. Ho va provar abans de sortir per confirmar que funcionava. Per sort no tenia piles. És un recurs que solament entenc per a casos de comportaments molt extrems. I aquest us asseguro que no ho és.

Veient-los caminar junts semblava que no els anava malament, fins i tot em va donar la sensació de que s’entenien prou bé per moments. Però la veritat és que el nebot va estar tot el camí queixant-se que el seu amic estirava molt, donant-li sempre i repetidament l’ordre verbalitzada que es posés al seu costat, quan ja anava al seu costat!

Li vaig demanar que em deixés conduir al dogo durant uns minuts per veure que se sentia. I sí, evidentment és un gos fort que si hagués nascut persona s’hauria dedicat al bàsquet o al futbol americà, però no estirava de la corretja. Caminava al teu costat, amb intensitat, però al teu costat.

Va haver-hi un moment en el qual es va intentar avançar a nosaltres. Una cosa normal. Perquè alguna cosa li va cridar l’atenció, perquè tampoc crema tota l’energia que hauria, pel motiu que fos, i en fer-li el gest d’stop aixecant la mà, va posar la galta i va tancar els ulls. Tate, no anem bé. El teu amic està relacionant la teva mà amb dolor físic i no amb un senyal part d’un diàleg.

En tornar-ho a conduir el nebot, ja cansat, frustrat i amb el dipòsit de paciència gairebé buit, m’ho va confirmar. Vaig començar a veure les mostres d’intimidació per la seva banda, les puntades en el morro, els cops de corretja, les xerrades i els crits. Tot producte dels nervis. L’ensinistrador al que han acudit li ha ensenyat a donar ordres, però no ha fer-ho en l’estat adequat, que és el que realment importa.