La llegenda diu que els gossos han estudiat a la Universitat de Massachusetts la carrera de filologia i entenen el nostre idioma. Res més lluny de la realitat. El teu gos no entén ni el castellà, ni el català, ni l’anglès, ni el manxec. Sento ser jo qui t’ho digui.

M’he trobat propietaris que admiren la intel·ligència del seu amic de quatre potes perquè pensen que quan els parlen aquests analitzen i extreuen el subjecte, el predicat, nom, adjectiu i verb del que li han dit. No se’n saben avenir de com un animal al qual ells creien babau pugui entendre’ls. I t’ho diuen amb aquesta brillantor als ulls que et sap greu explicar-los la dura i crua realitat. El teu gos no t’entén quan li parles. Però ni papa.

L’altre dia li vaig dir al meu gos “Paquito surt al balcó cinc minuts i no em trepitgis el fregat que es queden totes les empremtes marcades” i em va fer cas. És llest o no, eh, eeh, EH, EEH? És que sembla mentida que m’entengui tan bé. És superintel·ligent.

Propietari anònim

No s’adonen que el seu pelut amic de quatre potes entén de gesticulació corporal, de to de veu i de rutines, però no d’idiomes. I el pitjor de tot és que, al verbalitzar les ordres, no exploten tot el potencial que té la seva relació gos–humà, humà–gos.

Després hi ha els que reafirmen que el seu gos sí entén l’idioma. Que li donen l’ordre de seure i s’asseu. Que li diuen No per corregir-li i funciona. Que el criden pel seu nom i ve. Que sí, que paraules i sorolls curts saben associar-los a accions (aplaudiments).

Però a nosaltres ens perd la boca. Poques vegades li direm “Seu” reforçat amb un gest corporal o un to de veu adequat. Normalment acabem en un “Seu, seu asseu-te, seu, seu asseu…” per demanar-li que s’assegui. O el “No no, no, no no. No no no–no–no” per corregir-lo. O el “Paquito, Paquito Paquito, Paquito Paquito Paquito!” per cridar-lo. A més a més d’anar alternant el to de veu en cada repetició. Des d’un to caramelitzat a un to de Barrufet rondinaire. No ens n’adonem, però ens acabem comportant així. Fes la prova, grava’t.

Parla amb el teu gos de l’actualitat política o esportiva. De la programació de la televisió. Del temps que fa avui. Però quan vulguis comunicar-te amb ell, demanar-li que faci alguna cosa, corregir o cridar-lo, et recomano efusivament que facis servir un so per reclamar la seva atenció (un espetec de dits és bé) i, un cop estigui centrat en tu, gesticula l’acció, la correcció o el reclam amb el que et sentis més còmode. Deixa que el teu cos parli. Treu el mim que portes dins.

Et faràs entendre millor i com a conseqüència el teu amic creurà més en tu. Podràs conduir al teu gos en localitzacions silenciosos sense molestar a ningú. I semblaràs un Jedi manipulant al teu gos amb la força o un director d’orquestra agitant la batuta. El que t’agradi més. Tot són avantatges, escolti.