L’hiperafecció és un vincle patològic de dependència excessiva del gos amb el seu/s propietari/s. El gos necessita estar de manera continuada amb els seus responsables per a sentir-se aparentment bé. Són animals que exigeixen atenció constant dels individus objectes de l’afecció.

A què és degut l’hiperafecció?

L’hiperafecció del gos sol sorgir en l’edat infantil si el cadell és separat molt aviat de la seva mare, aproximadament abans dels 45 dies d’edat; o massa tard, aproximadament després del tercer mes de vida. Rebent, per així dir-ho, un “mal deslletament emocional”.

Aquests gossos no passen per la ruptura de la dependència emocional amb la mare i, quan arriben a la seva nova llar, transfereixen aquest sentiment d’afecció cap als propietaris, tornant-se molt dependents d’ells i presentant un nivell d’ansietat superior al que és habitual quan estan sols.

És d’igual importància considerar la predisposició genètica de cada gos i el maneig que es dóna al cadell durant les primeres setmanes en arribar a la seva nova llar, sobretot pel que fa a les actituds de reforçar la seva dependència.

Altres factors desencadenants en gossos predisposats, encara que menys freqüents, són els canvis en la seva rutina, com per exemple, canviar sobtadament de casa, modificar la quantitat d’hores que el gos es queda sol (per més o per menys), etc.

Quins comportaments comporta l’hiperafecció?

Sota l’efecte de l’estrès, els gossos que pateixen d’hiperafecció, poden realitzar diferents comportaments indesitjats, incloent: gran activitat motora (caminar o córrer sense parar, saltar i/o gratar portes o finestres, mossegar objectes o mobiliari), vocalització excessiva (plors , gemecs, udols o lladrucs persistents) i orinar o defecar en llocs no habituals.

A la llar, i en la teva presència, el teu amic reclama sempre la teva atenció. Recolzant el cap a la teva falda quan estiguis assegut, saltant a sobre teu amb les potes davanteres, plorant mentre et mira fixament i remena la cua, seguint-te per tota la casa i esperant-te darrere de les portes quan aquestes es tanquen, mirant-te amb ulls entristits … Sempre tocan-te o estant a uns escassos centímetres de tu. Amb gestos i actituds excessives en tot moment però, sobretot, tant abans com després de les teves absències.

No marxeu encara, encara hi ha més!

Super Ratolí

Per si no fos poc conviure amb un amic molt pesat, els problemes s’agreugen quan comencem a deixar al nostre gos sol a casa, ja que ell no comprèn per què se l'”abandona”, perquè no se li ha ensenyat degudament i comença a patir un estrès que descarrega sobre els objectes materials, arribant fins i tot en fases més avançades a fer les seves necessitats a casa.

A més, les nul·les capacitats socials del teu amic dificultaran la seva relació amb altres gossos, ja que en la seva presència s’excita molt ràpid, en només uns segons passen de zero a cent, i sota el nerviosisme perden l’autocontrol i les formes i produeixen un rebuig important en altres gossos.

Reforç de les conductes d’afecció

Algunes de les nostres actituds del dia a dia, de manera involuntària, reforcen la dependència del teu amic. A qui no li agrada en arribar a casa deixar-se menjar a llepades pel seu gos? O, qui no s’acomiada afectuosament de la seva mascota en sortir de casa dient-li paraules de calma com “no et preocupis, ja tornaré, tranquil“? Dins de les relacions humanes, situacions com aquestes són molt comuns i paraules encoratjadores són benvingudes, però és que el teu amic és un gos, t’agradi o no.

Durant l’educació del nostre amic hem de tenir sempre en compte que el llenguatge de cada espècie animal és únic i, per això, la manera de comunicació humana pot acabar transmetent una idea equivocada al nostre gos.

Saludar-lo festivament quan arribem a casa o calmar-lo amb paraules dolces abans de sortir pot reforçar la seva afecció. De la mateixa manera que, donar-li atenció sempre que ell la reclami reforça cada vegada més aquesta necessitat d’atenció.

Un animal que té una enorme fam social es conformarà amb una mínima interacció amb el seu propietari per disminuir la seva angoixa. Un gos amb hiperafecció podria conformar-se amb un crit o amb una empenta teva. És tanta la seva necessitat de contacte que podem reforçar-la fins i tot quan el renyem.

Les actituds del propietari que poden significar per a un gos amb hiperafecció “contacte social”, i que cal evitar, ja que poden reforçar la seva afecció quan es realitzen mentre el teu amic està ansiós, són:

  • Parlar, consolant o renyant-lo
  • Mirar-lo als ulls
  • Tocar-lo
  • Apartar-lo amb la mà o amb la cama
  • Acariciar-lo
  • Donar-li menjar

Signes d’estrès crònic

Els signes d’estrès crònic en un gos que pateix hiperafecció de forma perllongada són:

  • Plors, tremolors, hiperactivitat, falta de concentració o atenció i dormir en excés.
  • Major freqüència de micció i defecació, vòmits, diarrea, restrenyiment.
  • Automutilació, asseig excessiu, trastorns cutanis.
  • Comportaments compulsius: lladrucs, perseguir-se la cua, …
  • Conductes de desplaçament.
  • Senyals de calma.

Control de la dependència emocional

La dependència emocional posseeix un gran ventall de factors que contribueixen a sustentar-la. Per aquest motiu, no hi ha una única fórmula màgica per millorar el seu estat. Cal treballar les diferents peces que composen l’engranatge. Cadascuna és complementària i molt important.

  • Disminució de l’afecte.
  • Evitar càstigs mal aplicats.
  • Establiment d’una comunicació clara que no li generi dubtes.
  • Reforç positiu de les actituds desitjades.
  • Enriquiment ambiental quan estigui sol.
  • Desensibilització als rituals d’entrada i sortida.
  • Contracondicionament a les sortides.

Conceptes a assimilar:

No tenim davant nostre un gos “dolent”, “venjatiu” o “rancorós”, ni sap que el que ha fet està malament per adoptar postures de submissió a la nostra arribada a casa. Entendre això és fonamental per avançar en el tractament d’aquest procés.

L’ansietat que pateix la nostra mascota al veure’s separat de nosaltres provoca en ell un estrès que troba com a única via d’escapament la destrucció, no ho fa com a càstig cap a nosaltres per deixar-lo sol.

Tampoc “sap el que ha fet”, sinó que associa la nostra arribada a casa amb el càstig, perquè ha estat així sempre i, per evitar-ho, ens mostra submissió (cap cot, cua entre les potes, …). El càstig s’associa amb la nostra arribada a casa, no amb el fet d’haver destruït mobiliari. És imperatiu no renyar ni castigar l’animal en aquests moments. Encara que costi.

Tots els habitants de la casa han de tenir el compromís i anar a una, ja que en cas contrari, només aconseguiríem confondre encara més al nostre amic.

Aquest compromís ha de ser permanent, ja que d’això dependrà l’evolució de la mascota.

Hi haurà determinades situacions que resultaran difícils de dur a terme, per això cal centrar-se en el nostre objectiu final, que és la millora de l’estat d’ansietat del nostre amic i, amb ella, la nostra tranquil·litat deixant-li sol a casa, entre altres situacions que ens incomoden o dificulten la convivència.

És fonamental tenir paciència, tant amb el gos a l’hora de dur a terme els exercicis, com amb el transcurs del temps. No frustrar-se.

Modificar aquestes conductes comporta un temps fins que es comencen a veure els resultats.

Els animals aprenen més, i més ràpid, si practiquem amb ells el reforç positiu, és a dir, rebre “premis” quan la seva conducta és apropiada.

Com a premi entenem, ben menjar, bé la nostra atenció (unes breus paraules d’afecte, carícies, atenció i fins i tot jocs); sent la manera correcta d’instaurar un càstig, fer un senyal (un espetec de dits o una grunyidet juntament un gest amb la mà demanant-li calma, per exemple) i ignorar-lo a continuació. No ens valen llargues explicacions explicant-lis per què està malament el que han fet, ni el càstig físic ni tancar-los durant hores.

Donar-lis explicacions del que han fet malament suposa mirar-los i parlar-los.

És a dir, prestar-los atenció. I el que inicialment és un càstig, el teu gos ho interpreta com una cosa positiva, ja que sigui el que sigui el que hagi fet, ha aconseguit atreure la teva atenció.

El càstig físic tampoc està indicat, especialment en casos d’ansietat, ja que podem provocar indefensió agressiva i, amb ella, complicar encara més la resolució del problema.

Els càstigs prolongats en el temps tampoc tenen un sentit, ja que passats uns minuts, ells no recordaran el per què hi són. Cal comprendre bé aquest punt, ja que és fonamental tenir clar què és un premi per a l’animal i què no ho és, i d’aquesta manera quan està indicat proporcionar aquest premi i quan no.

Estem davant d’un problema de salut de l’animal, encara que no sigui tan evident com una infecció de pell o una fractura d’un os, no per això és menys important.

Encara costa acceptar que les nostres mascotes puguin tenir problemes de comportament. És per això que moltes vegades ens trobem davant de casos tan cronificats en el temps que tenen un pronòstic bastant reservat, ja que com més temps transcorre, més difícil és dur a terme la pauta de modificació de la conducta i s’obtenen resultats menys satisfactoris.

Recomanacions

Cognitives:

  • Estar sempre tranquil en la seva presència.
  • Mantenir una actitud distant amb ell.
  • No mirar-lo als ulls.
  • Reclamar el teu espai, la teva zona de confort, en tot moment.
  • No respondre a les seves exigències. Doneu-li l’esquena quan insisteixi.
  • Realitzar moviments lents.
  • No dormir a prop seu.
  • Acariciar-lo de manera breu quan estigui estirat al seu lloc tranquil·lament.

Ambientals:

  • Incrementar l’exercici, especialment abans de quedar-se sol.
  • Estimulació de l’entorn amb joguines per mossegar.

Metodològiques:

  • Realitzar exercicis d’obediència perquè respongui a les ordres d’assegut i quiet i anar acostumant-lo a estar lluny de l’amo i per controlar l’excitació al retorn.
  • Desritualització de les entrades i sortides ignorant al gos 20 minuts abans d’anar-se’n i el mateix en tornar, no fent-li cas fins que es calmi i estigui tranquil.
  • Desensibilització als senyals de partida (prendre les claus, obrir i tancar la porta, etc.), realitzant-les però no sortint realment de la llar.
  • Habituació a quedar-se sol absentant-se el propietari per períodes molt breus i augmentant el temps gradualment.

Bibliografia

La formación del apego entre perro y hombre –Amics–
La conducta destructiva de los perros –Mascotas Foyel–
El Rincón del Cachorro. Ansiedad por separación –Clínica Veterinaria Sabuesos–
Ejercicios para el control del apego –Centro Veterinario Aljarafe Norte–